Grimm, Andersen i Perrault

Els germans Grimm és el terme usat per referir-se a Jacob Ludwig Karl Grimm (1785-1863) i Wilhelm Karl Grimm (1786-1859). Dos germans nascuts a Hanau (Alemanya), catedràtics en l’especialitat de filologia alemanya. Van realitzar extenses investigacions sobre l’alemany d’aquella època i també sobre el Folklore de les diferents regions del país.
Als 20 anys d’edat, Jacob treballava com a bibliotecari i Wilhelm com a secretari de la biblioteca. Abans d’arribar als 30 anys, havien aconseguit de sobreviure gràcies a les seves publicacions. També van ser professors universitaris a Kassel (1829 i 1839 respectivament).
Les primeres col·leccions de contes publicats al 1812 es van vendre modestament a Alemanya. Les primeres edicions no estaven dirigides a un públic infantil, és més, als seus inicis mai es van considerar escriptors per nens, sinó folkloristes patriòtics. En aquest mateix any, al 1812, van escriure “ Contes d’infants i de la llar” i “Llegendes populars alemanes” (1816). Els seus treballs de recuperació filològica inicien el seu estudi sobre la lingüística i la cultura alemanyes. Al 1819 van començar una “Gramàtica alemanya”, que no varen poder acabar, però tot i això, va tenir i té una importància trascendental en la filología alemanya.
Les seves històries recullen contes tradicionals orals de la cultura alemanya, i també altres de versionats, com és el cas de’n Patufet.

Destacariem algunes de les obres més populars i conegudes dels germans Grimm:
- Hansel i Gretel
- La Caputxeta Vermella
- El Sastre Valent
- La Ventafocs
- La Bella Dorment...

Jacob i Wilhelm moren a Berlín el 20 de Setembre de l’any 1863 i el 16 de Desembre del 1859 respectivament.



Hans Christian Andersen
Odense, Fiònia, 2 d'abril de 1805 - Copenhaguen, 4 d'agost de 1875

Novel·lista, poeta, comediògraf i contista danès. De família molt humil, a 14 anys es traslladà a Copenhaguen, on, després de privacions i desenganys, aconseguí d'interessar a personalitats del país que s'ocuparen de la seva educació, que finalitzà el 1828.
Escriví, a més de novel·les, poesia i teatre, una autobiografia, Mit livs eventyr ('L'aventura de la meva vida', 1855), unes impressions de viatges —que emprengué subvencionat per l'estat—, com I Spanien (1863), i, sobretot, les diverses sèries de contes meravellosos Eventyr (1835-72). Inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell, es caracteritzen per una gran imaginació, humor i sensibilitat.
Dota els arbres, flors, animals i coses —que en constitueixen sovint els temes— d'un antropomorfisme meravellós ple de colpidora veritat, segons Josep Carner.
Alguns, com L'aneguet lleig, reflecteixen la seva vida.
Traduïts a moltes llengües, n'han estat fetes nombroses edicions, i gràcies a ells es féu universalment famós tot esdevenint un dels clàssics de la literatura infantil.
Ha estat traduït al català diverses vegades, entre d'altres per Josep Carner (amb el pseudònim de Joan d'Albaflor) amb illustracions de Torné-Esquius (1918) i pel mateix Carner i Marià Manent, amb il·lustracions d'Arthur Rackham (1933).










Charles Perrault
París, 12 de gener de 1628 - París, 16 de maig de 1703


Escriptor francès.

“I van ser molt feliços durant la resta de les seves vides”, després d'haver sofert mil injustícies i contrarietats. Aquest és el missatge que solen tancar els contes de Perrault: el bé i la bondat sempre acaben triomfant. Charles Perrault (París 1628-1703), conegut personatge

de la cort francesa de Luis XIV, va ser escriptor, advocat, comissari administratiu, membre de la comissió sobre inscripcions en els monuments públics i membre de l'Acadèmia Francesa (1671). En 1697, quan ja tenia 69 anys, va publicar, amb el nom del seu fill, Pierre Darmancour, l'obra que li hauria de fer especialment famós: Les Histoires

et contes du temps passé avec des moralités, ou Contes de ma Mère l’Oye. Es tracta d'un llibre breu que conté vuit narracions, que s'han convertit en veritables mites de la literatura infantil: Barba Blava, La Ventafocs , La Bella dorment , Caputxeta vermella, El gat amb botes, Les Fades, Riquete el del copete, i Patufet. Perrault pren l'assumpte dels seus contes de la tradició oral o escrita (folklore popular francès, llegendes medievals, caballeresques o cortesanes, textos del Renaixement italià...), però els retoca i els reelabora segons el gust refinat propi de la seva època. Els contes adaptats per Perrault no pertanyien a la literatura infantil, sinó a la literatura oral destinada a ser narrada en les llargues vetllades d'hivern, a la vora del foc, i ell els va passar a la literatura escrita i culta. Per a això va suprimir el que tenien de vulgar, va integrar els elements populars del conte a una trama romàntica, els va acomodar a la societat del seu temps, i els va afegir alguns trets d'humor, com, per exemple, que la malvada madrastra de La Bella Dorment vol menjar-se a la petita Aurora “en salsa Robert”. Però, perquè les seves narracions no perdessin l'esti

l propi de la transmissió oral ni un cert aire d'innocència i ingenuïtat, va utilitzar diversos recursos estilístics, com nombrosos arcaismes, el diàleg, el present històric, les repeticions (“Quines orelles tan grans tens!”; “Germana meva, no veus gens” )... Amb tot això va transformar el conte popular i va inaugurar el gènere de contes destinats als nens, que tants seguidors tindria en els segles següents, com l'escriptora francesa Madame Li Prince de Beaumont (1711-1780), a qui devem el deliciós conte La Bella i la Bèstia tal com ha arribat fins a nosaltres; els germans Grimm a Alemanya -Jacob Ludwig (1785-1863) i Wilhelm Karl (1786-1859)-, qui van adap

tar alguns contes presos del mateix Charles Perrault, i van contribuir decisivament a la noció moderna del conte popular; el danès Hans Christian Andersen (1805-1872)... Els vuit contes populars de Charles Perrault són, doncs, narracions per a nens, en les quals apareix un món fa

ntàstic de fades, temibles ogres i personatges malvats, encara que mai exempts d'una

certa ingenuïtat, és a dir, mai “aterradors”. Però una lectura atenta i
penetrant descobreix en ells experiències humanes profundes que, bé interpretades, constituïxen una expressió precisa de la lògica de la naturalesa humana i, per tant,

tanquen un gran poder formatiu.