Com podem veure en els tres contes, Grimm, Perrault i Andersen dónen molt d’èmfasi i importància a les sabates i els peus de la protagonista. En aquest cas, els dónen un gran protagonisme.
El sabater de la Ventafocs és molt ampli i força variat; s’ha introduït sabates de fils d’or amb soles d’or massís dins la versió xinesa del segle IX, i fins i tot de joncs, si se segueix la versió escocesa.
El fet de la sabata de cristall fou una invenció del pròpi autor Perrault , basicament pel valor econòmic que tenia aquest material al segle XVII. Però molts diuen que això caldria discutir-ho, i que Perrault, no va entendre la paraula vair (pell d’esquirol) del conte medieval i la va confondre amb verre (cristall), de so similar. Altres dirien que l’error de traducció es va produir abans i que l’escriptor no va fer més que copiar-lo...
Per altra banda, els germans Grimm, no es van poder quedar quiets de mans creuades i van decidir fer la seva pròpia versió, en la que la sabata de la Ventafocs és d’autèntic or.
No us heu preguntat mai perquè la Ventafocs tenia uns peus tan petits que només a ella li venien perfectes i a mida les sabates?
Dons ben fàcil, no hem d’oblidar la procedència oriental d’aquesta història. En la cultura xinesa, el fet de tenir els peus petits era símbol de noblesa i distinció. És per això, que la nostra protagonista; Ventafocs, pot portar les petites però boniques sabates.
En el conte “ Les sabates vermelles” d’Andersen, tot just quan ens endinsem en ell, podem veure un començament totalment enfocat als peus de la petita protagonista...” Una nena pobra que a l’estiu anava descalça i a l’hivern duia uns esclops de fusta, que feien que els seus turmellets es tornessin adolorits...”
Més endavant veiem que el relat va girant al voltant de les sabates vermelles, unes sabates que li compren a la nena per a fer la comfirmació sense donar gens d’importancia en el fet de que eren de color vermell.
En el conte, em d’observar que la protagonista es arrossegada per aquestes sabates de ball en una dansa frenètica fins que la nena suplica que li tallin els peus. Aquest podríem dir que és un component d’irracionalitat, d’èxtasi que surt freqüentment en el conte i s’hi veu reflectit el “ costat fosc” d’Andersen.
Les sabates ens protegeixen els peus que són els que ens permeten movilitat, en definitiva llibertat.
La confecció de les sabatetes a base de pedaços, implica que amb molt d´esforç, la nena ha anat construint la seva vida, i el color vermell representa el color de la vida i del sacrifici necessari per viure-la, però si el sacrifici és estèril, el vermell esdevé el color de la pèrdua de la sang i en conseqüència de la pròpia vida
Tot un món ple de.....SABATES!!....i PEUS!!
Sempre he pensat que a l’hora de comprar unes sabates és fonamental la comoditat, és a dir, que s’adaptin perfectament al peu i que no provoquin cap molèstia al caminar. Al cap del dia faig moltes passes, per la qual cosa aquesta ha de ser la característica bàsica del meu calçat.
De vegades tenim el mal costum de pensar que el que és bo per a nosaltres ho ha de ser també per a l’altre gent. Fins la setmana passada, aquesta reflexió , jo la feia extensiva a les altres persones i, en concret, a tot el gènere femení. Per dir-ho amb unes altres paraules, sempre m’havia semblat absurd l’actitud d’aquelles noies que són compradores compulsives de sabates, unes sabates que després no utilitzaran -o utilitzaran una vegada- perquè la seva incomoditat les fa poc aptes per a la que hauria de ser la seva funció principal… Això es fa evident en aquelles sabates que en podríem dir tipus princeseta, d’un pam de tacó i motius ornamentals daurats o platejats, per exemplificar un calçat que avui en dia no és difícil veure pel carrer i amb les que forçosament la comoditat ha de brillar per la seva absència.
Doncs bé. Aquesta setmana he estat llegint alguns epigrames ( composició poètica breu i satírica) d’Oscar Wilde sobre la bellesa que m’han fet reflexionar i canviar la meva opinió anterior. No l’opinió de què el meu calçat ha de ser còmode abans de qualsevol altra característica, sinó que l’actitud contrària, és a dir, la d’avantposar criteris estètics sobre criteris pràctics, no té perquè ser tan absurda... Des d’aquesta setmana he après a valorar aquella disposició que fa que moltes noies avantposin la bellesa fins i tot a la comoditat i a la salut dels peus. La bellesa per damunt de tot. Realment, si es pensa obertament, aquest fet té molt de mèrit i fa intuir un esperit d’alta volada. Un altre tema seria que hi hagi altres factors que puguin contradir aquesta conclusió i l’esperit, més que d’alta volada, sigui d’estúpida volada… Però això ja depèn de la persona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario